Una mirada crítica a les mesures del Govern espanyol, la comparació desfavorable amb França, i el paper decisiu de la banca en la canalització del crèdito a les empreses.

El Gobierno de España va anunciar, per fi, després de setmanes de crisis pel coronavirus, en què es concretaran les mesures encaminades a dotar de crèdito i liquiditat a les empreses per a paliar els efectes negatius del covid-19.

Bàsicament, s’estableix una línia d’avals de l’ICO, d’import previst fins a 100.000 milions d’euros però que de moment només s’ha activat una primera dotació de 20.000 milions d’euros. Els crèdits bancaris que s’otorguin a l’empara d’aquesta línia de l’ICO gaudiran d’una garantia del 80% per al cas d’autònoms i pimes i podran utilitzar-se tant per a noves operacions com per a renovacions. Quan l’import a sol·licitar superi els 1.5 milions, a més, aquest import haurà d’acomplir algun dels dos requeriments: no superar el 25% de la facturació de 2019 o no superar dos cops les despeses de personal de 2019. Els terminis dels préstecs poden ser fins a 5 anys, amb un de carència d’obligat acompliment.

Per al cas de grans empreses (aquelles amb més de 250 treballadors, facturació por sobre de 50 milions d’euros o actius de més de 43 milions d’euros), el percentatge de garantia de l’ICO baixa al 70% en cas de noves operacions i del 60% per a les renovacions. Els requeriments segons l’import, així com els terminis dels préstecs, no varien respecte a les pimes.

Aquestes mesures semblen insuficients per a la necessitat de crèdit i liquiditat de les empreses espanyoles. Si comparem per exemple les condicions de la línia ICO amb les que va establir el Govern francès el passat 16 de març, les empreses espanyoles se situen en una posició desfavorable respecte les seves homòlogues franceses. A França s’ha establert una garantia del 90% per a qualsevol empresa que tingui una facturació de fins a 1.500 milions d’euros o menys de 5.000 treballadors, percentatge de garantia que sens dubte facilita la concessión per part dels bancs. El termini que s’estableix és d’un any de carència, i en aquell moment l’empresa decidirà quin termini d’amortització necessita, des d’un any fins a un màxim de 5 anys.

En aquesta situació de desequilibri entre empreses d’Espanya i de França per part de les mesures llançades per aquest Govern, cal afegir el que ens temem que passarà en quant a la concessió de crèdits per part de la banca. La diferència en aquest apartat pot ser substancial. A França s’estableix un procès tan simple com el següent:

1. L’empresa sol·licita al banc el crèdit.
2. El banc examina la situació de l’empresa (bàsicament, si acompleix els requeriments que li permeten optar al crèdit, sense entrar en una avaluació dels seus estats financers ni previsions) i emet un pre-acord.
3. L’empresa es connecta a una plataforma electrònica que proporciona la banca pública francesa BPI i obtè una identificació que ha de comunicar al seu banc.
4. Amb la confirmació de la identificació, el banc atorga el préstec a l’empresa.

Enfront d’aquest procediment gairebé automàtic de concessió de crèdits a França, la situació a Espanya serà força diferent, per desgràcia. És més que probable que la banca espanyola, molt condicionada pel sobrecost que representa una inferior garantia oferta per l’Estat espanyol, i amb la preocupació davant la morositat que pugui tenir, opti per substituir sistemàticament tots els riscos que mantè amb els seus clients empreses per crèdits emparats amb la garantia de l’aval de l’ICO, i que no s’utilitzin aquests crèdits per a injectar diner nou a les empreses. També cal ser conscient que ens mourem en un escenari d’allau de peticions de les empreses a les seves entitats financeres, que malgrat que els seus gestors comercials posin la millor voluntat, probablement comportarà colls d’ampolla, demora en les resolucions i formalització dels crèdits, així com poca personalització en el disseny de solucions adaptades a cada realitat empresarial.

Està clar que venen uns mesos molt complicats per a les companyies, on a la ingent gestió que han de realitzar amb els seus equips, clients, proveïdors i compliment d’obligacions, també caldrà afegir estar molt atents al què els seus bancs decideixin en quant a les seves línies existents. Que el remei que està posant el Govern i que han de canalitzar els bancs no sigui encara pitjor que aquesta malaltia devastadora que ha arribat. Una gestió financera estratègica és més que mai necessària per part de les empreses.